FESTES DE LA MAGDALENA. UN POC D’HISTÒRIA
A Castelló de la Plana, la província situada més al nord de la Comunitat Valenciana, les festes majors se celebren el tercer diumenge de Quaresma. S’anomenen Fira i Festes de la Magdalena i estan reconegudes com festes de interès turístic internacional. No són festejos dedicats a un sant o patró com ocorre en moltes altres poblacions mediterrànies, sinó que són la commemoració fundacional d’un poble nou que amb el temps s’ha convertit en una gran ciutat. L’acte central de aquests festejos madaleners és la Romeria, que se celebra el tercer diumenge de Quaresma en la qual tot el poble es desplaça de la plana, on està situada la ciutat, a la muntanya, bressol de la població, on es troba situat el santuari erigit a Santa Maria Magdalena. En aquest dia, el que es commemora és el fet contrari, el desplaçament dels primers pobladors que habitaven el tossal de la Magdalena cap a les terres de la plana. Encara que la celebració de la romeria i l’acte de la fundació són dues parts clarament diferenciades, hui en dia han esdevingut en la consciència col·lectiva en un sol fet. Són dos elements diferents que van succeir en espais de temps diferents, encara que tinguin un lloc comú a on s’entremescla la història i la tradició. LA FUNDACIÓ DE LA CIUTAT. Durant la dominació àrab de aquestes terres mediterrànies, la població vivia distribuïda en clans i grups tribals assentats entorn de xicotetes comunitats agràries anomenades alqueries (qaria). Hi havia un altre tipus d’assentament, els rahales, que eren cases aïllades amb torres fortificades. Totes elles estaven sota la protecció d’un castell (hisn) que complia les funcions de refugi i defensa, així com el fet de ser la base per a la recaptació d’impostos. En aquestes terres, les alqueries estaven situades al llarg del camí Caminàs, que discorre paral·lel a la costa, recorrent la província de nord a sud. Entre els topònims coneguts hui, existien en temps de la dominació àrab, les alqueries d’Almalafa, Beni-Amargo, Binaciet, Benimahomet, Benirabe, Benicatol, Beniairem, Binahut, Teccida. Totes elles pertanyien jurídicament al castell situat en el tossal de la Magdalena, en les primeres altures del Desert de les Palmes, conegut pel nom de Khadrel, que significa “verd”. Aquest castell a la mateixa vegada, tributava a Borriana, xicoteta població situada en el pla. En el segle XI, sent el senyor feudal de part de les terres valencianes Pere I d’Aragó, apareix en els documents la referència a aquest castell amb el nom de Castiglione Ripa di Mare, el xicotet castell a la vora de la mar. La primera referència d’aquest castell en els textos cristians és en el Privilegi de la Dotalia de la catedral de Tortosa de 1178, pel que el rei Alfons II d’Aragó donà al bisbe de Tortosa el castell i la vila situats entre els termes de Borriana, Borriol, la muntanya de Montornès i el mar. Esta donació va ser ratificada posteriorment per Jaume I en 1224 i 1225. Després de la conquista per Jaume I de València i les seues terres limítrofes, el rei va entregar a l’Orde de Santiago una part del terme de l’actual província de Castelló com a pagament a l’ajuda militar prestada, allí l’orde establirà la Comanda de Fadrell. El castell de Castelló, situat en el Castro de la Magdalena va ser entregat al comte Nuño Sancho en 1234, qui en 1239 va concedir una carta pobla a 54 pobladors perquè s’assentaren en les seues terres sota unes condicions predeterminades en aquell mateix document. Aquest va ser el primer intent de trasllat de la població de la muntanya al pla. El 8 de setembre de 1251, a la ciutat de Lleida, Jaume I va concedir un nou document atorgat davant de notari, pel qual atorga a Ximen Pérez d’Arenós, lloctinent seu per al Regne de València, el canvi d’emplaçament de la vila de Castelló del lloc que ocupava en aquell moment al lloc que el dit personatge ho considerarà oportú. No és tant un trasllat com un canvi d’emplaçament, fet molt habitual en l’edat mitjana en què la població abandonava el nucli fortificat en favor d’un sòl més òptim per al cultiu, tot això unit al procés de repoblació de les terres després de l’expulsió dels àrabs. No es una carta pobla pròpiament dita, si no un document privat en el que s’autoritzà un trasllat. L’any 1320 ja apareix documentada la forma Castell Vell per a denominar al castell primigeni que donava protecció als primeres pobladors de Castelló. La mescla d’història i tradició que apareix en la consciència col·lectiva del poble de Castelló està unida als escrits del cronista Josep Llorens de Clavell (1659-1734), qui va copiar el document atorgat per Jaume I a Ximen Pérez d’Arenós al Llibre de Privilegis de l’Arxiu Municipal, qui al fet històric descrit va afegir certes notes d’imaginació i adorns literaris que han anat passant de generació en generació, fent creure que el primer poble de Castelló estava damunt del tossal, confonent-lo amb el castell, quan la majoria d’estudiosos i historiadors coincideixen en que el castell i el poblat eren coses diferents i separades i que el nucli habitat pels primitius castellonencs estava situat al voltant de la Font de la Reina i no junt amb el Castell Vell, que no era mes que un Castro de procedència militar. Els elements un tant dramàtics del trasllat de la muntanya al pla en una nit de turmenta, amb la necessitat de portar fanals i canyes per temptar el terreny i el fet de haver de lligar als xiquets per sortejar els perills i per no perdre’s, es va incorporar al imaginari col·lectiu, molt mes tard, ben entrar el segle XIX, en plena època romàntica i coincidint més o menys amb la gran celebració que es va fer del VI Centenari de la fundació de la ciutat. LA ROMERIA. En el seu origen, la Romeria va ser un pelegrinatge a la xicoteta cova-balma del Castell Vell que va tindre lloc per primera vegada el dia 10 d’abril de 1375, conseqüència de la carestia i les fams canines patides en la ciutat, així com pel cruent atac de la pesta bubònica de 1348 que va assolir la població, per aquests motius, el Consell Municipal va organitzar una processó penitencial al Castell Vell en els dies de Quaresma, un temps de litúrgia i recolliment dedicats per l’Església a la penitència. En aquell primer moment encara no estava dedicat al culte de María Magdalena, però ja en 1451, es coneix l’existència d’Antoni, el frare barbut, pertanyent l’orde del Cister, un ermità solitari dedicat al treball de construir una ermita en honor a Santa Maria Magdalena amb un altar en honor a Sant Bernat. Maria de Magdala era la titular de la majoria de les esglésies que hi havia en els castells de l’edat mitjana. No hi ha documentació sobre possibles processons penitencials al turó de la Magdalena durant l’Edat Mitjana, però no obstant això, sí que està ben documentat tot el referent als orígens i construcció de l’actual ermitori. També apareixen referenciades processons penitencials que en temps difícils recorrien les principals ermites i esglésies de la població. Durant el segle XV es fa referència a la processó a l’ermitori situat en el turó de la Magdalena entre les distintes despeses ocasionats durant la festa del Corpus, en 1415 i en 1453 on pot llegir-se que les gents acudeixen a l’ermitori a orar a la devota Magdalena el dia 22 de juny. Els estudiosos i historiadors ens han situat els orígens de l’actual processó tal com es coneix al segle XVI, sense tindre relació amb el fet del trasllat i fundació de la ciutat fi ns al segle XVIII. El 12 de març de 1503, el Consell Municipal i el clero de la Església de Santa Maria decideixen celebrar set processons penitencials en temps de Quaresma, una d’elles a l’Ermitori de la Magdalena on s’ofi ciarà missa cantada. En 1572, apareix en els albarans que regulen els despeses d’aquestes processons, degut a que en els anys anteriors s’havia introduït el costum de realitzar la processó anual a la Magdalena amb motiu de realitzar una pregària a la devota a causa d’una forta sequera que amenaçava les collites. En el Llibre del Consell de 1609 es ratifi ca la celebració anual de la romeria a la Magdalena acordant limitar el nombre de clergues participants i el fer una almoina de pa i sardina pels pobres. En aquest mateix document es fa menció que se celebrarà cada any el tercer dissabte de Quaresma. Aquest fet de que es cèlebre dissabte perdurarà en el temps fi ns a 1793 que es passarà al tercer diumenge de Quaresma. Cap a l’any 1730 el notari i cronista castellonenc Josep Llorens de Clavell va relatar la romeria de la Magdalena, fent referència tant a la processó del matí com la tornà de la vesprada, que se celebrava el tercer dissabte de Quaresma, anant una devota processó de clergues i religiosos, amb la participació de gent de tots els gremis. Al arribar a l’ermitori s’oficiava missa conventual i després es donava de menjar als pobres. Al acabar es començava la tornà per l’Ermitori de Lledó que entrava a la població per l’ermita de Sant Roc del Pla. En aquest lloc s’incorporaven les dones i xiquetes que portaven moltes llums en les gaiates de canya, per això s’anomenava la processó de les llums. L’any 1745 i en els anys successius no es va celebrar la romeria degut a la carestia econòmica de la població i de les arques municipals i també per l’estat de ruïna en què es trobava l’ermitori. En 1751 apareix novament un acord municipal en què s’indica que torna a recuperar-se la tradició de celebrar la festa de Santa Maria Magdalena, donant de menjar als pobres que participaven en la festivitat celebrada amb motiu de donar les gràcies i en memòria de la translació del poble de l’ermitori de la Santa al present lloc. És a partir d’aquest moment quan la inicial processó penitencial demanant la clemència del cel per les desgràcies i escassetats patides per la població, passa a ser una romeria d’agraïment i en memòria del trasllat de l’assentament del poble original al seu emplaçament actual. En Aquest moment també adquireix l’estructura actual, romeria de matí, missa, menjar i tornà a la vesprada, així com també el trajecte que és semblant a l’actual. El repartiment de menjar entre els pobres és l’origen del actual repartiment de rotllos entre els romeus. La història de la romeria contínua amb el mateix format fins a finals del segle XVIII, quan van haver-hi nombrosos disturbis en la processó de la nit, ja que eixien prostitutes disfressades de María Magdalena provocant a la concurrència, així des de 1790 quedarà prohibida que cap dona major de nou anys participà en la processó disfressada, obligant el seguici a desfilar amb rapidesa. En 1793 per atallar amb els disturbis es va avançar l’hora de la processó i es va canviar de dia del tercer dissabte al tercer diumenge de Quaresma. Entrat el segle XIX, en 1826 encara es fa referència a estos disturbis que havien passat a formar part de la processó mateixa com una forma de caricaturitzar la festa amb motiu de protesta social per la repressió Quaresmal. En 1836, amb motiu de les guerres carlines, l’ajuntament va decidir realitzar la romeria només fins a l’ermitori de Lledó situat a les afores de la població, a fi d’evitar els possibles perills i assetjaments del General Cabrera. En 1852 es celebrà la festa del VI Centenari de la Fundació de la ciutat i apareix per primera vegada la canya verda en la romeria i la participació de quatre heralds amb maces i amb els noms de Jaume I el Conquistador, Ximén Pérez d’Arenós, Alonso d’Arrufat i l’any de la fundació, 1252. En Aquest moment es va canviar l’itinerari de la processó que discorreria pels carrers Sant Fèlix, Enmig, de la Salina i Major, recorregut que es conserva fins als nostres dies. El segle XX ha suposat la consolidació de la romeria com a part central de la festa, convertint-la en la manifestació més arrelada del castellonerisme més autèntic i popular. Tots els canvis que en el segle passat es van produir van ser encaminats a la recuperació històrica de càntics, llocs, personatges i indumentària a fi de donar-li un contingut costumista dins de la tradició més colorista, que ha permès el associar la motivació religiosa original amb el fet fundacional de la vila medieval , unint en un sol acte mite i realitat, història i tradició. La historia i tradició que donen als ciutadans la consciència col·lectiva de pertànyer a un poble, Castelló de la Plana. BIBLIOGRAFIA: MONFERRER MONFORT, Álvaro (2004): La Magdalena, del mite a l’actualitat. Carena Editors. València. SANCHEZ ADELL, i MONFERRER MONFORT, Álvaro (2002): Magdalena. Història i Llegenda d’un Poble. Federico Domech S.A. València. Diversos autors (1994): Festa. Història dels Faquests de Castelló. Llevant de Castelló. Editorial Prensa Valenciana S.A.
by Gisela Vilar i Alicart
